JOSEP MARIA VILÀ SALINER

Josep Maria Vilà Saliner (L'Armentera, (Alt Empordà), 2 de novembre, 1889 – L'Escala, 1 de març, 1969), va ser un músic i compositor de sardanes.
Era fill de Salvi Vilà Puig, carter, i de Catalina Saliner Oliveras. Es va casar amb Maria Àngela Comas Fornés de l'Escala i el matrimoni va tenir quatre fills, Jaume, Anna, Josep Maria i Maria Assumpció dels quals dos seguiren les passes musicals paternes. Es va iniciar en la música amb el mestre Joan Duran Deulofeu, de l'Armentera, solfeig amb Josep Vicens, conegut amb el sobrenom de Xaxu, per finalment aprofundir en l'estudi de trompeta a Torroella de Montgrí. Es va establir a l'Escala i va esdevenir membre fundador de la cobla La Principal de l'Escala (1906), on tocava la trompeta. Des dels inicis va compaginar l’ofici de músic amb el de sabater i, més endavant, amb el d'ensenyant. L'any 1911 va haver de complir amb el servei militar a Ceuta, circumstància que va aprofitar per formar part de la Secció de Música del Regimiento de Infantería Serrallo del 69, període en el qual va compondre un vals per a orquestra Recordo a Catalunya (1912), i es dedicà a copiar instrumentacions i realitzar arranjaments de reconeguts músics per poder interpretar a la tornada amb la formació escalenca.
De nou a la vila marinera, va ingressar a la cobla La Principal de l'Escala fins a arribar la seva dissolució, el 1929. Aquest mateix any, juntament amb altres companys, fundà la cobla "Emporitana" de Verges. Després de la guerra civil, la cobla La Principal de l'Escala es torna a constituir i entra a formar-ne part com a trompeta fins al 1957, any en què té lloc la segona dissolució. Va compondre trenta-una sardanes, les més conegudes són Aromes del Queralt (1944), i Pirineu (1945).
Són de la seva autoria també els títols:•
•

• Lluny de ma terra (1913),
• Posta de tardor (1932),
• Hivern (1932),
• Retorn a la llar (1933),
• Flor que neix (1933),
• Idil·li festiu (1933),
• La Font de l'amor (1933),
• Dolç record (1934),
• Donzella enamorada (1934),
• Riallera (1934),
• Els dos enamorats (1934),
• Somni d'amor(1935),
• La festa del poble (1935),

• Anem a la festa (1935),
• Anita (1935),
• L'aplec de Sant Martí (1936),
• La Font d'en Carbó (1936),
• La pubilla catalana (1936),
• Gentil primavera (1940),
• És ella! (1941),
• Ja sóc aquí (1946),
• Maria Teresa (1943),
• Assumpció (1946),
• Branca florida (1947),
• Cant a l'Empordà (1950),
• Cançó llunyana (1951).

SRI LANKA

Sri Lanka és un estat asiàtic de tradició mil·lenària famós per ser un puntal de saviesa en l'antiguitat i per ser avui un dels països més densament poblats. Abans del 1972 era conegut amb el nom de Ceilan. És un país insular situat al sud-est de l'Índia i banyat per les aigües de l'oceà Índic. Originalment conegut com a Heladiva, està habitat per més de vint milions de persones. L'illa va ser coneguda en l'antiguitat com Lanka, Lankadvīpa, Simoundou, Taprobane, Serendib i Selan. Va ser denominada popularment com l'«illa dels mil noms». Durant la seva colonització, l'illa va prendre el nom, en anglès, de Ceylon, que es va continuar utilitzant posteriorment. La seva particular forma i la seva proximitat a l'Índia van fer que l'anomenessin la «Llàgrima de l'Índia».

Per la seva ubicació en el camí de les principals rutes marítimes, Sri Lanka és un vincle naval estratègic entre l'Àsia occidental i el sud-est asiàtic, i ha estat un centre de la religió i la cultura budista de l'antiguitat. Avui en dia és un país multireligiós i multiètnic, en el qual gairebé un terç de la població és seguidor de religions diferents del budisme, especialment l'hinduisme, el cristianisme i l'islam. La comunitat singalesa és majoria. Els tàmils, que es concentren al nord i a l'est de l'illa, constitueixen la minoria ètnica més important. Altres comunitats inclouen els musulmans àrabs, malais i els burghers.

Famosa per la producció i exportació de te, el cafè, el cautxú i el coco, Sri Lanka compta amb una progressiva i moderna economia industrial i el més alt ingrés per càpita a l'Àsia meridional. La bellesa natural de Sri Lanka pels seus boscos tropicals, les seves platges i el seu paisatge, així com el seu ric patrimoni cultural, converteixen l'illa en una destinació turística de fama mundial.

Després de més de dos mil anys de regnes i governs locals, parts de Sri Lanka van ser colonitzades per Portugal i els Països Baixos a partir del segle XVI, abans que el control de tot el país fos cedit a l'Imperi britànic el 1815. Durant la Segona Guerra Mundial, Sri Lanka va ser una base important per a les forces aliades en la lluita contra l'Imperi japonès. Un moviment polític nacionalista va sorgir al país a principis del segle XX per tal d'obtenir la independència política, que va ser finalment acordada amb els britànics després de les negociacions de pau el 1948.

La història de Sri Lanka ha estat marcada durant més de dues dècades per un conflicte ètnic entre el govern nacional i el moviment insurgent Tigres d'Alliberament de l'Eelam Tamil (Liberation Tigers of Tamil Eelam o LTTE en anglès). A principi del 2002 els dos bàndols en conflicte van acordar un alto el foc, el qual va ser trencat en reiterades oportunitats per ambdues parts. A principi del 2009 el govern nacional va iniciar una ofensiva contra els Tigres que va durar diversos mesos i va resultar en l'aniquilació de la guerrilla i la mort dels seus alts comandaments, però amb un altíssim cost de vides civils.

TEMPORAL GLÒRIA

El Temporal Glòria és un temporal que va tenir lloc entre els dies 20 i 23 de gener de 2020 a la Península Ibèrica i la Catalunya Nord amb pluges acumulades de fins a 787,7 litres per metre quadrat a la Vall de Gallinera, pluges d'entre 200 i 500 litres per metre quadrat el Vallès Oriental, les comarques gironines i les Terres de l'Ebre i nevades importants a l'Aragó, Va causar múltiples destrosses i incidències a bona part del territori causant tretze víctimes mortals.

Aquest temporal va tenir afectació sobre diversos rius que van desbordar-se, com és el cas del Tec, el Tet, l'Aglí, el Ter, el Fluvià, la Tordera, Serpis, el Guadalop o el Matarranya, havent de desallotjar-se diversos habitatges i provocant el confinament dels ciutadans del baix Ter. Altres rius van tenir un cabal al límit del desbordament, però sense arribar a fer-ho, com és el cas de l'Onyar al seu pas per la ciutat de Girona.

El temporal va tenir especial afectació al Delta de l'Ebre, on l'aigua de la mar va arribar a penetrar fins a tres quilòmetres endins, negant fins a 3.000 hectàrees de camps d'arròs i fent desaparèixer la barra del Trabucador, destruint plataformes muscleres i impedint la sortida dels vaixells de pesca del port fluvial de Deltebre pel moviment de les sorres. En la desembocadura de la Tordera es van inundar 807 hectàrees, afectant Blanes, Tordera, Malgrat de Mar i Palafolls.

Aquest fenomen meteorològic va afectar al litoral i les platges de la costa Brava, el Maresme, la costa Daurada, la costa dels Tarongers, la costa Blanca i la costa del llevant de Mallorca amb fortes onades de fins a  metres d'alçada al Delta de l'Ebre i al País Valencià 14,2 metres a la Dragonera, i 14,8 a Maó, i platges desaparegudes i passeigs marítims inundats, deixant el litoral ple de brossa, i fins i tot va arribar a partir el pont del Petroli de Badalona i provocar una densa capa d'escuma d'origen natural que va entrar als carrers de Tossa de Mar i Llançà.

També es va veure afectada la xarxa de Rodalies de Catalunya. A causa de l'esfondrament d'un pont entre Blanes i Malgrat de Mar, la línia R1 va quedar limitada, mentre que la línia RG1 va suspendre el seu servei. Altres línies de la xarxa també van tenir afectacions en el seu servei, i nombroses esllavissades, inundacions i objectes a la via van provocar talls de carreteres, i van sovintejar els talls d'aigua, electricitat i telefonia.

Va rebre el nom de Gloria seguint la tradició estatunidenca de posar nom a huracans i depressions tropicals per ordre alfabètic, adoptada des de 2017 a Espanya, França, Portugal i Bèlgica amb una llista, i Regne Unit, Irlanda i Països Baixos amb una alternativa, escollint-se el nom de la llista del territori que te les primeres previsions d'afectacions importants.

Davant d'aquest "episodi extraordinari", segons va comentar Miquel Buch, conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya, es van haver d'activar de manera simultània els plans de protecció civil Inuncat, Ventcat i Neucat, fet que també va resultar molt excepcional".

TEMPLE DE LA SAGRADA FAMILIA

El Temple Expiatori de la Sagrada Família, conegut habitualment com la Sagrada Família, és una basílica catòlica situada a la ciutat de Barcelona. És un dels exemples més coneguts del modernisme català i un edifici únic al món, que ha esdevingut tot un símbol de la ciutat. Obra inacabada de l'arquitecte català Antoni Gaudí, és al barri de la Sagrada Família, al districte de l'Eixample de la ciutat.

La Sagrada Família és una mostra de la plenitud artística de Gaudí: hi va treballar durant la major part de la seva carrera professional, però, especialment, en els darrers anys, quan va arribar a la culminació del seu estil naturalista, amb una síntesi de totes les solucions i estils provats fins aleshores. Gaudí va aconseguir una perfecta harmonia en la interrelació entre els elements estructurals i els ornamentals, de tal manera que totes les arts s'integraven en un conjunt estructurat i lògic.

Des del 1915 Gaudí va dedicar-se d'una manera gairebé exclusiva a la Sagrada Família, obra que significa la síntesi de tota la seva evolució arquitectònica, ja que hi va aplicar totes les seves troballes experimentades anteriorment a la cripta de la Colònia Güell. Després de la realització de la cripta i l'absis, encara en estil neogòtic, Gaudí va concebre la resta del temple en un estil orgànic, amb imitació de les formes de la natura, on hi abunden les formes geomètriques reglades. L'interior sembla un bosc, amb un conjunt de columnes arborescents inclinades, de forma helicoïdal, amb la qual cosa es crea una estructura alhora simple i resistent. En vida d'Antoni Gaudí (1852-1926) només es van completar la cripta, l'absis i, parcialment, la façana del Naixement, de la qual només va veure'n conclosa la torre de Sant Bernabé.

En aquest temple, l'arquitecte va concebre una minuciosa simbologia dintre d'un poema místic amb grans audàcies constructives formals, com en la seva forma de concebre l'estructura amb l'arc parabòlic, també anomenat funicular de forces, combinant el tractament escultòric naturalista amb l'abstracció de les torres.

És el monument més visitat d'Espanya, per davant de l'Alhambra o el Museu del Prado, amb 3,7 milions de visitants l'any 2015. L'obra realitzada per Gaudí, és a dir, la cripta, l'absis i la façana del Naixement, van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2005.

DÍA DE TOTS SANTS

Tots Sants (de l'expressió llatina: Omnia Sanctorum) és una festa tradicional catòlica dedicada al record dels avantpassats que se celebra el dia 1 de novembre i que està íntimament relacionada amb la festa que se celebra l'endemà, la del Dia dels Morts o Dia dels Difunts, el 2 de novembre. En alguns indrets, també hi resta la tradició de fer representacions teatrals. La creença tradicional és que l'1 de novembre, els vius visiten els morts, també és moment en què es mengen les castanyes i els panellets i el 2 de novembre, els morts visiten els vius, també es fan les representacions teatrals. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià. A Espanya, França i Portugal, entre molts altres països de la mateixa tradició, és un dia festiu. Per Tots Sants s'acosta el fred i els dies s’escurcen com més va més; i la natura, després de l’estiu, entra en una època de mort aparent. Per tot això, no és estrany que des de l’antiguitat moltes cultures instituïssin el dia de record dels morts entorn d’aquestes dates.Tots Sants deriva, en concret, d'una festa cèltica anomenada Samain que es feia per venerar els morts. Per als pobles celtes, l'any estava dividit en dos grans períodes: el temps clar i el temps fosc. El primer es referia a l'època de primavera i d'estiu en el qual el sol es pon cada vegada més lentament, hi ha llum i calor. El segon període es referia a la tardor i l'hivern en els quals els dies s'escurcen cada vegada més, fa fred i la foscor s'apropia d'una gran part del dia.

Els dies que comprenien la festa del Samain eren uns dies que estaven fora dels dos períodes, és a dir, no estaven inclosos en cap dels dos. No obstant això, tothom era conscient que els dies Samain donaven la benvinguda al període d'obscuritat i això possibilitava que les portes de l'altre món restessin obertes i els morts poguessin contactar amb els vius. Les festes Samain també coincidien en una època de l'any en què els camps i les terres semblen igual d'esmorteïdes que el mateix món dels difunts. Ha passat el temps de collita i de la verema, aquesta és època de sembra i els camps se submergeixen en un estat latent fins que, amb la primavera, següent tot torni de nou a la vida.

OTOÑO

El otoño​ es una de las cuatro estaciones del año y una de las dos de la zona intertropical. Sigue al verano y precede al invierno. Astronómicamente, comienza con el equinoccio de otoño (alrededor del 22 de septiembre en el hemisferio norte​ y del 21 de marzo en el hemisferio sur​) y termina con el solsticio de invierno (alrededor del 21 de diciembre en el hemisferio norte y del 21 de junio en el hemisferio sur).​

Sin embargo, habitualmente se conoce como otoño el período que comprende los meses de septiembre, octubre y noviembre en el hemisferio norte1​ y marzo, abril y mayo en el hemisferio sur.

En el Siglo XXI, los cambios en las condiciones climáticas y atmosféricas causados por el calentamiento global han generado alteraciones en los cambios estacionarios, incluido el tránsito del verano al otoño. En el Perú, por ejemplo, la sensación térmica otoñal (que no debe confundirse con el comienzo del otoño astronómico) en el año 2019 inició el 2 de mayo en horas de la tarde​.

FINAL DEL CURSO 2019

Nos acercamos al final del curso, el cual ha sido muy interesante, con la ayuda de la Sra Julia he aprendido mucho.

Esperando los días 19 y 20 de junio para la fiesta de fin de curso y vacaciones.

Este verano no sé todavía lo que haré, en principio estaré en Mataró, y algunos dias iré a l'Escala ,descansar, relajarme y pasear.
Muy buenas vacaciones a tod@s

MATARÓ

La ciutat de Mataró té el seu origen a l'època romana, quan es va fundar Iluro. S'han trobat

nombroses restes arqueològiques de la vila romana, sobretot al nucli antic de la ciutat, on s'han

descobert fonaments de les cases romanes i zones de clavegueram. La via romana més antiga documentada epigràficament a la península és la que enllaçava els poblats d'Iluro i el d'Ausa, construïda entre el 120 aC i el 110 aC. Al barri del Pla d'en Boet es conserven les restes de la Vil·la Torre Llauder, del final del segle I aC, que quedava fora de les muralles de l'antiga Iluro.

L'aspiració contínua de desfer-se de la jurisdicció feudal, al segle XVI, va fer crear una defensa permanent de la vila per a la seguretat dels seus habitants. L'any 1480 el rei Ferran el Catòlic va atorgar el privilegi d'incorporar-se definitivament a la Corona, que representava també la formació definitiva del municipi de Mataró. Durant el segle XVI va quedar enllestida la muralla.

Al segle XVI, Mataró era una petita vila edificada al voltant de l'església de Santa Maria i de la Plaça Gran. El seu important i progressiu creixement econòmic i demogràfic va fer necessari i a la vegada possible la construcció d'una segona muralla i la incorporació de nous espais urbans.

Les Muralles de Mataró, construïdes entre 1569 i 1600 van ser projecte de l'enginyer reial Jorge de Setara. Es poden veure trams de la muralla actualment al carrer Muralla dels Genovesos (recentment restaurada), al carrer Muralla D'en Titus i per sobre del Camí Ral. També queden les restes d'una torre de la muralla al pati d'un edifici privat al carrer Hospital. El projecte d'emmurallament de la vila es va prolongar més de trenta anys a causa de l'escassetat econòmica i les disputes sobre el traçat d'aquesta.

La muralla disposava de set portals i accessos, el més destacat era el de Barcelona (actual carrer Barcelona amb plaça Santa Anna), del qual es reprodueixen els escuts del principat, de Mataró i de Barcelona. Els escuts originals actualment figuren sobre la cel·la dedicada a Sant Sebastià. Del portal de Valldeix encara es pot percebre la silueta a l'encreuament entre els carrers de La Coma i de Sant Francesc d'Assís. Els altres portals eren els d'Argentona, Cabrera, Sant Josep, Sant Feliu, el Pou de la Sínia i la Penya d'en Roig o Portalet.

Al llarg de la guerra de successió espanyola van anar canviant de bàndol, per evitar problemes, depenent de l'exèrcit que apareixia a la rodalia de la ciutat, i quan la flota aliada es presenta al Maresme és la primera a declarar-se per Carles i aixeca un regiment comandat per Salvador Mataró per ajudar als aliats a prendre Barcelona el 1705. Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, promesa del reiCarles III d'Aragó va arribar a Mataró el 25 de juliol de 1708,[6] poc després de la victòria aliada a la batalla d'Oudenaarde, i instal·lant-se al palau de Jaume de Baró. L'1 d'agost de 1708 la parella es casà a l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona.

La industrialització de la ciutat va arrancar l'any 1839, quan s'instal·là el primer motor a vapor per a accionar una fàbrica tèxtil. Des d'aquest moment el sector tèxtil, d'antiga tradició artesanal, se situà al centre de l'activitat econòmica.

La capital del Maresme va viure un gran creixement industrial, que va comportar l'arribada de milers d'immigrants. Aquesta arribada d'immigrants va fer-se especialment evident durant les dècades dels anys 60 i 70, quan desenes de milers d'immigrants provinents de Múrcia, Andalusia i Extremadura (principalment), van instal·lar-se a la perifèria de Mataró, creant els barris de Cerdanyola, Cirera, Rocafonda i la Llàntia, entre altres. Aquests barris eren sovint molt llunyans del centre de la ciutat, ja que els nouvinguts no tenien suficients diners per poder instal·lar-se al nucli urbà.

Aquests nous barris van viure situacions molt precàries, atès que l'Ajuntament mataroní no els prestava cap atenció, i els habitants dels barris gaudien d'una situació econòmica molt precària.

Durant la dècada de 1960, van aparèixer associacions veïnals als barris per millorar la condició de vida dels seus habitants, i reivindicar l'ajuda de les institucions públiques.

Amb la restauració de la democràcia, es va aconseguir millorar les infraestructures de la ciutat i aconseguir la connexió entre els diferents barris, amb l'aprovació del Pla General d'Ordenació del 1977, i la revisió d'aquest, el 1993, projectant la Via Europa, eix perpendicular a la costa, que unia els barris perifèrics, abans allunyats entre ells, i també del centre urbà.

Actualment està vivint una segona arribada d'immigrants, provinents del Magrib, la Xina, l'est d'Europa i Sud-amèrica.

RUÏNES D'EMPÚRIES

Palaiàpolis

L'antiga petita península on hi havia la Palaiàpolis es troba avui dia unida a terra ferma. En aquesta antiga península, avui es troba el poble medieval de Sant Martí d'Empúries, mentre que la part que abans fou l'antic port grec i que fou enterrada per sediments es troba ocupada per horts. Aquesta zona amb prou feines ha estat excavada, ja que des de l'antiguitat ha estat habitada. Sembla que, després de la fundació de la Neàpolis, la Palaiàpolis es féu servir com a Acròpoli (fortalesa i temple). Estrabó parlà d'un temple dedicat a Àrtemis que es trobava en aquesta illa.

Neàpolis

Basílica paleocristiana amb paviment de mosaic, datada dels segles IV i VII dC, situada sobre l'estoa adossada a l'àgora. Posterior a l'abandonament de la palaiapolis, fou construïda a sobre d'aquesta
En aquesta part, es troben els edificis més representatius de la ciutat. Fou fundada a la primera meitat del segle VII aC, convé tenir en compte que gairebé tot el que s'observa a primer cop d'ull correspon a les èpoques republicana i imperial, i fins i tot al començament de l'alta edat mitjana. Per això, el que és estrictament grec, tant de les èpoques arcaica i clàssica com de l'època hel·lenística, es troba al subsòl i només és visible en certs sondeigs realitzats abans del 1939, a les zones excavades a partir dels anys 80, especialment a la zona sud de la ciutat i a la zona nord de la neàpolis, excavada a partir del 2005.

CARNAVAL DE VENECIA

El carnaval de Venecia surge a partir de la tradición del año 1296-1706,1​ donde la nobleza se disfrazaba para salir al pueblo, siendo las máscaras el elemento más importante del carnaval.

La máscara, fue declarada como una festividad por el Senado de la República de Venecia en el año 1196, aunque las primeras manifestaciones escritas de su celebración datan del año 1342. Sin embargo, fue en el siglo XVIII cuando el carnaval veneciano alcanzó su máximo esplendor, donde acudían viajeros y aristócratas de toda Europa en busca de diversión y placer. Con la decadencia de Venecia como poder mercante y militar, debido al descubrimiento de América, el cambio de la Ruta de la Seda para favorecer el Galeón de Manila y las inmensas riquezas procedentes del nuevo mundo fueron pilares claves para que el carnaval palideciera hasta casi desaparecer.

Los trajes que se ponen son característicos del siglo XVIII. Abundan las maschera nobile y maschera del galeone; una careta blanca con ropaje de seda negra, o de oscuros colores y sombrero de tres puntas. Después de 1972 se han ido sumando otros colores a los trajes, aunque las máscaras siguen siendo en su mayoría blancas, plateadas y doradas.

En el año 1797, Napoleón Bonaparte, durante su ocupación sobre Venecia, prohibió los festejos del carnaval por temor a que se generasen conspiraciones. Estos fueron lentamente restablecidos desde el inicio del siglo XX y de forma oficial en 1979. Desde entonces la festividad da inicio cada comienzo de cuaresma cristiana, es decir, a partir del miércoles de ceniza.

El carnaval de Venecia fue oficialmente fundado por Christopher Tolive, secretario principal del dux de Venecia. Este pensaba que era necesario algo para que la nobleza de este país pudiese salir a ver al pueblo común y corriente, por lo cual le comentó al dux su idea y pidió su opinión, a lo que el dux dio su consentimiento. Esos fueron los principios de este carnaval, cuando la nobleza tenía aventuras con los ciudadanos y de este surgieron los hijos mitad puros, mitad impuros, como lo llamaban en esa época, pero poco a poco todo fue cambiando y así terminó siendo una fiesta para el pueblo.

HADAS Y BRUJAS GOTICAS

Un hada (del latín fatum: hado, destino) es una criatura fantástica y sutil. En la mitología griega y romana las llaman Hadas. Se las representa generalmente en forma de mujer hermosa y bella con alas de mariposa. Según la tradición son protectoras de la naturaleza, producto de la imaginación, la tradición o las creencias y pertenecientes a ese fabuloso mundo de los elfos, gnomos, duendes, sirenas y gigantes que da color a las leyendas y mitologías de todos los pueblos antiguos. Se puede provocar el contacto con ellas desarrollando la visión etérea según las leyendas. La mayoría de ellas se representan con alas. Se conoce de un caso en el que Sir Arthur Conan Doyle, creador de Sherlock Holmes, fue engañado por unas niñas que se fotografiaron con figuras de papel en forma de hadas, a las que el consagrado escritor atribuyó autenticidad.

LA FIESTA DE LA SAL LA ESCALA

La Fiesta de la Sal se celebró por primera vez en 1997 en conmemoración del III Centenario del Alfolí, el antiguo almacén de sal que albergaba grandes cantidades de sal que, llegadas por mar, eran una materia indispensable para la conservación de los alimentos. Desde el Alfolí se distribuía a los pueblos del interior. El Alfolí de la Sal, tras una intensa campaña de defensa, fue declarado Bien Cultural de Interés Nacional por la Generalitat de Cataluña. (No en vano, el ayuntamiento de L’Escala lleva acumulado un gasto económico muy importante, criticado desde diversos sectores escalenses, por los duros tiempos de recortes en los que vivimos).

La Fiesta de la Sal formaba parte de un programa de cuatro fiestas organizadas desde el Archivo Histórico para conmemorar centenarios importantes de la ciudad. En 1995, Centenario del Alumbrado Eléctrico, se organizó la Fiesta de la Luz. En 1996, segundo centenario del lavadero y la fuente, se organizó la Fiesta del Agua. En 1997, tercer centenario del Alfolí, se organizó la Fiesta de la Sal y en 1998, cuarto centenario de la torre de Montgó, de defensa contra la piratería, se celebró la Fiesta del Fuego. El grado de participación y de implicación de la gente del pueblo con su historia y la masiva asistencia de público hizo que se valorara la posibilidad de celebrarlas de una manera continuada, y de las cuatro fiestas, se decidió por votación popular continuar con la Fiesta de la Sal, dado que era la que mejor representaba los orígenes pesqueros y saladores del pueblo de L’Escala.

A lo largo de estos diecisiete años la Fiesta de la Sal ha evolucionado manteniendo la estructura en 3 partes: los oficios, las danzas y las canciones tradicionales. Así, a las 17h el sonido de cuernos marinos inicia la fiesta con la muestra de oficios marineros y la llegada del barco de la sal. A las 19h, se hace el intercambio de danzas entre el grupo La Farandola de L’Escala y el grupo invitado, destacando las danzas ancestrales de la Escala: las Nyacres (baile de pescadores de la bahía de Roses), el Baile del Dragón (originario de L’Escala y que incorpora el elemento fuego en su ejecución) y la Farandola (baile de participación popular que se baila en L’Escala desde tiempo inmemorial). A las 23h, el recital de canciones junto al mar es una muestra de canciones tradicionales con actuaciones espontáneas. Durante todo el día, además, las tabernas hacen degustaciones de platos marineros: pan con tomate y anchoas, sardinas a la brasa, sepia con albóndigas, sepia con guisantes, sardinas escabechadas y fideuá.

La Fiesta de la Sal se celebra siempre a mediados del mes de septiembre, y este año está programada para el día 19 de septiembre a partir de las 10h de la mañana, y se celebrará de una manera muy especial debido a la reciente inclusión dentro del Patrimonio Festivo de Cataluña. No os la perdáis!